45 ANYS ESPERANT EL PARC NATURAL SERRA DEL MONTSEC
L’Espai Natural Protegit Serra del Montsec va ser declarat per la Generalitat de Catalunya amb el Decret 328/1992, però la no declaració del Montsec com a Parc Natural s'atribueix, sobretot, a...
ENS SITUEM A: l’Espai Natural de la Serra del Montsec, representa la zona de més diversitat de tots els paisatges del prepirineu, geogràficament parlant. Els elements dels seus sistemes naturals el defineixen com un conjunt de notable interès i de gran singularitat.
NOS SITUAMOS EN: el Espacio Natural de la Sierra del Montsec, representa la zona de mayor diversidad de todos los paisajes del prepirineo, geográficamente hablando. Los elementos de sus sistemas naturales lo definen como un conjunto de notable interés y gran singularidad.WE ARE LOCATED AT: the Natural Space of the Serra del Montsec represents the most diverse area of all the landscapes of the Pre-Pyrenees, geographically speaking. The elements of its natural systems define it as a set of notable interest and great uniqueness.
Índex
45 Anys Esperant el Parc Natural de Serra del Montsec
Anatomia d’una No Declaració: Silencis, Vots i Cacics
La Ferida Oberta: Il·lusions de Paper i l’Erosió d’un Paisatge
Noves Il·lusions
Dades Bàsiques de l'Espai Natural Serra del Montsec
Medi Físic de la Serra del Montsec
Biodiversitat de la Serra del Montsec
Altres Figures de Protecció dins de l’Espai Natural Serra del Montsec
45 Anys Esperant el Parc Natural de la Serra del Montsec
La Serra del Montsec no és una simple elevació del terreny en el mapa. És una joia natural d’una rotunditat geològica gairebé impertinent. Representa, amb una exactitud de llibre, el preludi de la geografia prepirinenca i l’ànima de la geologia pirinenca.
S'estén, imponent i descarada, per terres del Pallars Jussà, de La Noguera i s’endinsa, sense demanar permís, fins a la part occidental de la Ribagorça d’Osca (o Baixa Ribagorça).
I malgrat aquesta presència colossal, malgrat que és impossible ignorar-la, el Montsec continua sent un rei sense corona. Des de 1982, fa la fotesa de 45 anys, diverses peticions al Parlament de Catalunya i a altres institucions han clamat al cel demanant una protecció que hauria de caure pel seu propi pes: la de Parc Natural.
Està inclosa dins de la Xarxa Natura, ha rebut la designació com a ZEPA (zona d’especial protecció per a les aus) i zona PEIN (Pla d’espais d’interès natural). Més enllà de les nostres fronteres, la pròpia UNESCO s'ha adonat del prodigi, reconeixent-lo com a Geoparc Mundial i certificant-lo com a Reserva Starlight, un premi a la nitidesa irreprotxable del seu cel fosc.
Tot això està molt bé, és un reconeixement innegable de l'excepcionalitat del lloc. Però a l'hora de la veritat, la protecció fonamental com a Parc Natural continua estant absent.
La Serra del Montsec, amb totes les seves virtuts irrefutables, flaqueja avui en una situació que només podem qualificar de deprimida.
Ens trobem davant d'una paradoxa sagnant. Un lloc que atresora un patrimoni històric, paisatgístic i natural d'un valor incalculable, que es troba sovint mancat dels serveis més bàsics i afectat per una intensa, silenciosa i implacable despoblació.
Però fem una mica d’història, que en aquest país acostuma a ser sinònim de resseguir el rosari de les promeses incomplertes. La declaració del Parc Natural ha passat per una via crucis d'etapes al llarg de les dècades.
Tot va començar, al menys, l’octubre de 1982, quan la Mesa del Parlament de Catalunya va acceptar tramitar una proposició de llei del grup del Partit Socialista de Catalunya, on es demanava, negre sobre blanc, la creació del Parc Natural Serra del Montsec.
Uns mesos després, al març de 1983, l'assumpte va agafar volada. El Parlament de Catalunya va aprovar una proposició no de Llei, impulsada pel grup parlamentari d’Esquerra Republicana de Catalunya.
El redactat, d'una pulcritud encomiable, era un mandat clar a favor de l’estudi i la creació de l'espai:
“El Parlament de Catalunya insta el Consell Executiu que, en el termini de sis mesos, presenti un estudi sobre la situació en què, des del punt de vista de la conservació de la natura, es troben actualment les serralades del Montsec d’Ares i del Montsec de Rúbies, així com sobre la conveniència de declarar-les totalment o parcialment parcs naturals, prèvia consulta als municipis afectats.”
Semblava que la roda començava a girar definitivament quan, aquell mateix any 1983, el Departament de Política Territorial i Obres Públiques va presentar la proposta oficial per a la declaració del Parc Natural de la Serra del Montsec. Però la roda es va encallar profundament en el fang de la inèrcia política.
Vam haver d'esperar més de dues dècades. El desembre de l’any 2004, el llavors Conseller en Cap de la Generalitat de Catalunya, Josep Bargalló, va ressuscitar el tema anunciant que el govern iniciaria, de cara al gener del 2005, un procés decidit per tal que la Serra del Montsec fos declarada parc natural.
Fins i tot va obrir la porta, amb una visió àmplia i encertada, a establir negociacions amb la part aragonesa, el Montsec de l’Estall, per tal d'impulsar mesures conjuntes a banda i banda de la Noguera Ribagorçana.
Nou anys més tard, al febrer de 2014, es va repetir l'eterna tornada. El Conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila, va informar solemnement al Parlament de Catalunya sobre la iniciativa del seu departament d'ampliar la xarxa de Parcs Naturals
Els escollits en aquells plans eren tres: els parcs de Les Capçaleres del Ter i del Freser, el de les Muntanyes de Prades, i, com no podia ser d'altra manera, el de la Serra del Montsec.
I com acaba, de moment, aquest vodevil burocràtic? El relat dels fets és demolidor per comparació.
Avui dia, el parc natural de Les Capçaleres del Ter i del Freser ja ha estat declarat i és una realitat palpable. El de les Muntanyes de Prades, si més no, rutlla, tot i que amb alguns problemes.
Però lamentablement, incomprensiblement, el procés per al parc de la Serra del Montsec es troba completament estancat.
La muntanya, mentrestant, roman allà mateix. Impassible, adusta i superba, observant com passen les dècades, els polítics i les legislatures esperant el dia en què la decència administrativa decideixi saldar el seu deute històric.
Anatomia d’una No Declaració: Silencis, Vots i Cacics
Com és possible?
La no declaració de la Serra del Montsec com a parc natural no sembla un accident, ni un descuit d'oficina. És el resultat d'una alquímia molt humana, una cruïlla de factors perfectament interrelacionats que retraten, amb una claredat meridiana, les misèries de la gestió del territori.
Comencem per l'aritmètica, que al cap i a la fi és la ciència exacta que dominen els despatxos polítics. El Montsec pateix el mal endèmic i silenciós de la nostra geografia interior, una demografia sota mínims i una pressió social gairebé imperceptible.
Aquesta baixa densitat de població es tradueix, ras i curt, en un nombre limitadíssim d'electors. I en la democràcia moderna, ja ho sabem, la pedra calcària no vota i els voltors no introdueixen paperetes a les urnes.
Per als partits polítics, sotmesos a la tirania de la massa crítica i que només belluguen peça quan hi ha rèdit electoral a la vista, el Montsec és un desert.
Dins d’aquest cens minso, a més, caldria afegir-hi una precisió encara més descoratjadora, aquells veïns que tenen una consciència clara de la necessitat inajornable de protegir el medi ambient són, malauradament, una minoria dins la minoria. Una gota d'aigua en un oceà de solitud.
Però la manca de vots no ho explica tot. Cal arrossegar els peus pel terreny enfangat dels interessos creuats, endinsar-se en l'entrellat dels agents econòmics i socials. En aquesta terra, com en tants altres racons nostrats, es dona la circumstància que molts líders polítics locals vesteixen, alhora i sense manies, la camisa de representants d’interessos associats a l’explotació turística i econòmica del territori.
És una afirmació que pot semblar aspra, certament, però la realitat, vista a la llum del dia, és pura i dura: aquests interessos creuats només veuen el Montsec com una font extractiva de recursos naturals.
Això provoca un dualisme d’arrel profundament caciquista (una herència que ve d’antic i que es resisteix a desaparèixer) que es nega en rodó a entendre el benefici global, prestigiós i durador que significaria per a tot el territori Montsec ostentar l'escut de Parc Natural.
Quins arguments esgrimeixen als cafès i a les reunions a porta tancada, i no tant tancada? Els de sempre, la cultura de la por, resumint, que un parc natural implica la imposició de suposades restriccions i límits a certes activitats lucratives. És la miopia clàssica del qui prefereix el guany ràpid d'avui abans que garantir l'equilibri de demà.
Finalment, coronant aquest panorama desolador, hi trobem la gloriosa inacció política. Malgrat les propostes parlamentàries enceses, malgrat els estudis mediambientals feixucs i detalladíssims, malgrat la pressió de grups ecologistes i davant l’evidència d'un canvi climàtic que ja ens crema l'esquena, la paràlisi és total.
Totes i cadascuna de les promeses de creació del Parc Natural Serra del Montsec han estat sistemàticament incomplertes per part de tots els partits que han governat Catalunya fins a aquest precís moment.
Cap ni un s'escapa de la crema. I arribats a aquest punt, davant del cingle impertorbable que ens retorna la mirada, la pregunta final queda surant en l'aire sec de la tarda, dolorosa i punyent, esperant una resposta que mai no arriba, per què?
La Ferida Oberta: Il·lusions de Paper i l'Erosió d'un Paisatge
L'impacte més destacat i demolidor que afronta avui la Serra del Montsec no és el simple pas dels segles, sinó l'acció corrosiva d'una trinitat molt moderna, la sobreutilització, la massificació desbocada i l'alè calent del canvi climàtic.
Hi ha racons on la pressió humana ha assolit proporcions d'autèntica fira. L’afluència massiva de visitants ha convertit l'admiració per la natura en una mena d'esport de consum ràpid que pot provoca danys ecològics d'una brutalitat inaudita.
El cas més paradigmàtic i dolorós el trobem al Pantà de Canelles. Si un es passeja per la franja que va de Corçà fins al Pont de Montanyana, el que hi veu en temporada alta (estiu especialment) és, per dir-ho suament, esgarrifós.
El silenci mil·lenari del Congost de Mont-rebei ha estat trencat per una invasió de caiacs i embarcacions, mentre que el sender històric del GR-1 sembla sovint una artèria urbana en hora punta.
D'on surt tota aquesta gent? La resposta ens la donen alguns investigadors que, astorats, analitzen el contingut abocat diàriament a internet. Les imatges publicades a les xarxes socials s'han convertit en un esquer letal.
Aquesta dèria moderna de fotografiar-se compulsivament per demostrar que s'ha estat en un lloc, actua sobre aquest destí vulnerable com una autèntica plaga de llagostes armada amb telèfons mòbils. Es consumeix el paisatge com si fos un decorat d'usar i llençar.
Llegiu l’informe: Les imatges publicades a les xarxes socials poden impactar en la sostenibilitat d’un destí vulnerable?
Però el que és veritablement depriment d'aquesta invasió és la gran fal·làcia que la justifica. Ens han volgut vendre, des de púlpits institucionals i despatxos d'inversors, que la turistificació del territori és una pluja de milions. És la gran il·lusió òptica del nostre temps: creure que aquesta processó de forasters revertirà automàticament en benestar econòmic i prosperitat per als pobladors històrics de la zona.
La realitat és obstinada i demostra exactament el contrari. Convertir la muntanya en un parc d'atraccions és una il·lusió econòmica de volada curta. Si algú en té dubtes, només cal que observi l’evolució economicoturística de les Illes Balears, el gran laboratori d'aquesta tesi.
Aconsellem vivament escoltar les reflexions del professor Joan Buades. La seva asseveració és tan senzilla com demolidora: com més turisme de masses ens arriba, més pobres som. Es precaritza la feina, s'encareix la vida i el diner flueix, veloçment, lluny de les mans dels qui viuen tot l'any a la comarca.
I mentre la gentada passa i la riquesa no es queda, el territori va acumulant vulnerabilitats. La totalitat de la Serra del Montsec és una immensa pira en potència, vulnerable als incendis forestals en un grau extrem. Aquest no és un bosc qualsevol. La seva ubicació biogeogràfica el fa fràgil, un encreuament de latituds on conviuen, patint estrès hídric, comunitats vegetals eurosiberianes amb biocenosis faunístiques pròpies del clima pirinenc i centreeuropeu.
Un tresor que una guspira mal apagada pot esborrar del mapa.
No hem de recular gaire per sentir l'olor de cendra. Durant el fatídic any 2022, un gran incendi iniciat a Baldomar va devorar voraçment la Serra de Sant Mamet, cremant i deixant un paisatge desolador a part de l’Espai Natural Serra del Montsec. Aquelles flames van ser un crit d’alarma eixordador, un avís dramàtic de la necessitat urgent d’augmentar la protecció formal d'aquestes muntanyes.
I a la fúria del foc cal sumar-hi el cansament de la pedra. Tota aquesta serra, i d’una manera alarmant i especialment les zones properes al Congost de Mont-rebei, presenten un alt risc de despreniments.
Si a aquesta pèssima equació hi sumem les reiterades denúncies per la massificació del congost, el panorama actual ens indica que l’ecosistema del territori Montsec es troba literalment a la vora de l'abisme.
Com que no disposa d'un grau de protecció jurídicament fort i eficaç, el territori és víctima d'un degoteig constant de petites i grans agressions: obertures completament irregulars de pistes forestals, abocaments incontrolats de residus, un trànsit cacofònic d’embarcacions i vehicles, enverinament miserable de fauna, furtivisme crònic, extracció salvatge d’àrids i l'ombra constant de faraònics projectes de parcs eòlics o fotovoltàics.
Però aquesta falta de respecte al paisatge no és una invenció d'avui. Tenim monuments històrics dedicats a l'estultícia administrativa. És de justícia, i per mantenir la memòria desperta, recordar el colossal desastre que van suposar, al seu dia, l’obertura i les obres de la carretera del Doll, que uneix Camarasa i el Congost de Terradets.
Aquelles obres, fetes a cop d'explosiu i ignorància, van arrasar sense contemplacions la que aleshores era la colònia de voltors més gran i majestuosa de tota Catalunya.
Què amagava aquell traçat absurd? Una reforma planificada per beneficiar interessos privats i especulatius, amb fosques finalitats urbanístiques?
L'esperança, en aquell episodi trist, la va posar l'Ajuntament d'Àger, que l'any 1978, en un acte de dignitat institucional, va interposar un recurs contenciós administratiu contra la destrossa.
Finalment, en un acte de justícia poètica i legal que va arribar tard, l'Audiència Nacional espanyola va dictaminar el desembre de 1981 que aquell eix viari, ja gairebé finalitzat, era no només il·legal, sinó "totalment inútil".
Noves Il·lusions: La Roda que Torna a Girar
L'organització ecologista Ipcena ha decidit bufar les brases d'aquell foc que semblava esmorteït i ha engegat una nova campanya, lluminosa i insistent, per reivindicar de manera definitiva que l’Espai Natural Serra del Montsec assoleixi el rang de Parc Natural.
I vet aquí que, com un eco antic que ressona a les parets del cingle, la maquinària institucional es desvetlla lentament. Alguns consells comarcals i diversos municipis afectats han començat, una vegada més, a treure la pols als vells dossiers.
Tornen a seure a les taules, enraonant i analitzant amb lupa els avantatges i els suposats inconvenients d’un futur Parc Natural. És el cicle etern de la política nostrada: el perpetu tornar a començar.
Les entitats que impulsen la creació del Parc Natural del Montsec s’han compromès a presentar propostes davant les institucions públiques locals i la Generalitat de Catalunya, amb l'objectiu de fomentar un procés participatiu que faci realitat la seva creació assumint diversos objectius fonamentals:
Impulsar accions de conservació i millora dels hàbitats i espècies de fauna i flora, així com protegir els seus valors geològics i paisatgístics.
Potenciar la preservació i recuperació del patrimoni històric i cultural.
Millorar les condicions i serveis per als seus habitants i combatre el despoblament.
Fomentar l'economia local mitjançant el desenvolupament d'activitats rurals, agrícoles i turístiques sostenibles, tot respectant l'entorn ambiental.
Aquesta vegada, però, les entitats que impulsen el projecte no es volen conformar amb simples declaracions de bones intencions que s'emporta la marinada. S’han compromès fermament a picar pedra davant les institucions públiques locals i la pròpia Generalitat de Catalunya.
L'estratègia és clara: fomentar un autèntic procés participatiu (d'aquells que trepitgen el territori i miren als ulls dels pagesos i veïns) per tal de fer realitat la creació del Parc Natural assumint un grapat d'objectius fonamentals, que no són altra cosa que deutes pendents.
Quin és, doncs, l'horitzó d'aquestes noves il·lusions? Primer de tot, i com a fonament de tota la resta, impulsar accions de conservació palpables. Una feina de cirurgià per millorar i cosir els hàbitats, per protegir les espècies de fauna i flora que s'agafen a la vida en aquesta geografia exigent, salvaguardant així uns valors geològics i paisatgístics que no tenen parangó al país.
Però el Montsec no és només biologia i geologia pura. És també el pòsit d'innombrables generacions humanes. Per això, aquest nou impuls exigeix potenciar la preservació i la tan urgent recuperació d'un patrimoni històric i cultural que s'esmicola entre els dits per la simple erosió de l'oblit.
I arribem al punt neuràlgic, allò que toca la fibra sensible i dolorosa del territori: la voluntat de millorar les condicions i els serveis per als seus habitants. El Parc Natural ha de ser la trinxera des d'on combatre, cos a cos, el sagnant despoblament.
Aquesta batalla només es pot guanyar fomentant l’economia local mitjançant el suport inequívoc a activitats rurals, pràctiques agrícoles que tenen les arrels enfonsades en els segles, i un turisme que sigui, d’una vegada per totes, veritablement sostenible i absolutament respectuós amb l’entorn ambiental.
Perquè, no ens enganyem, sense vida als pobles, la muntanya esdevé només un decorat mut.
Hem de ser cautelosos amb els cants de sirena. Convé tenir memòria i recordar que tota aquesta odissea arrenca en els llunyans anys 1980... Tota una vida.
Hem vist passar dècades d'estudis, discursos i paperassa inofensiva. El temps, aquest jutge silenciós i implacable, ens dirà com es resol finalment aquest desllorigador i si el tan necessari Parc Natural del Montsec esdevé, per fi, una realitat de pedra i paper oficial.
Vídeo on es mostren els paisatges i característiques de l’Espai Natural Serra del Montsec. Font: Espais Naturals de Ponent
QUÈ, QUI, COM?
Aquí trobareu tot allò que no us podeu perdre sobre la Serra del sec: el Montsec d’Ares, el Montsec de Rúbies (o de Meià) i el Montsec de l’Estall amb les comarques de La Noguera i el Pallars Jussà (Lleida, Catalunya), i La Ribagorça d’Osca (Aragó).
Benvinguts al territori de la Serra del Montsec. Un paradís terrenal i celestial on gaudir de l’observació astronòmica de l’univers, del patrimoni històric, arquitectònic, geològic i paleontològic, i on podràs practicar esports com el caiac, el parapent, l’escalada, l’espeleologia, el senderisme i el bikepacking.
No us avorrireu pas!
Voleu saber més?GAUDIU DEL TEMPS. NO PROGRAMEU CADA HORA DEL VIATGE
✔️ Passegeu sense pressa. Entreu als bars on hi trobeu parroquians jugant al dòmino o a la botifarra. Allibereu-vos dels algoritmes de recomanació.
✔️ Exploreu fora de la vostra zona de confort. Descobriu nous mons i sabors a través d’altres persones, encara que no sempre us agradin. Només ho sabreu si ho proveu.
✔️ Defugiu la uniformitat global. Sou vosaltres qui podeu preservar la diversitat cultural davant els interessos dels algoritmes.
✔️ Adopteu el ritme local. Oblideu-vos de les presses i descobriu l’essència tradicional del medi rural.
✔️ Consumiu responsablement. Trieu productes i serveis locals, minimitzeu els residus i utilitzeu papereres o containers. Si no n’hi ha, emporteu-vos la brossa a casa.📢 ARTICLE PUBLICAT PER PRIMERA VEGADA A SERRADELMONTSEC.COM
Cap dels continguts del web SerradelMontsec.com i SerradelMontsec.cat es poden utilitzar, copiar, redistribuir, fer-ne transformacions i/o modificacions, sense autorització prèvia.
Si vols distribuir o utilitzar aquests continguts, contacta amb nosaltres prèviament per acordar les condicions d’ús.
Si t’agraden aquests continguts i aquestes fotografies i necessites que elaborem contingut per a tu, envia’ns un maiSi valoreu la nostra feina, considereu la possibilitat d’una subscripció de pagament. El vostre suport ens permet dedicar el temps necessari a escriure aquestes publicacions.
❤️ Gràcies per llegir-nos ❤️
