SANTUARI D'ARBUL: UN MINÚSCUL UNIVERS
Torre, Santa Pedra, gruta, santuari i pollastres formen un conjunt de significats que condensen segles de rituals, peticions i retorns. La memòria d’Arbul es condensa en un petit univers ritual.
ENS SITUEM A: en un extrem de la Serra d’Arbul, terra inhòspita i solitària. Al nord la Serra i castell de Montllobar; a llevant, El Meüll; i a ponent, Els Masions de Castissent. Profunds barrancs com el d’El Meüll, el d’Eloi i el de Montllobar serveixen per emfatitzar, encara més, la immensitat d’un paisatge abrupte, intransitat, despoblat i misteriós.
NOS SITUAMOS EN: en un extremo de la Sierra de Arbul, tierra inhóspita y solitaria. Al norte la Sierra y castillo de Montllobar; a levante, El Meüll; y a poniente, Elss Masions de Castissent. Profundos barrancos como el de El Meüll, el de Eloi y el de Montllobar sirven para enfatizar, aún más, la inmensidad de un paisaje abrupto, intransitado, despoblado y misterioso.WE ARE LOCATED IN: at one end of the Serra d’Arbul, an inhospitable and lonely land. To the north the Serra and castle of Montllobar; to the east, El Meüll; and to the west, Els Masions de Castissent. Deep ravines such as those of El Meüll, Eloi and Montllobar serve to emphasize, even more, the immensity of a rugged, untraveled, unpopulated and mysterious landscape.
Índex:
Situació Geogràfica d’Arbul
Si observem el mapa amb la paciència d’un notari i la curiositat d’un contrabandista, Arbul (de vegades ho trobem escrit com Erbul, Arbull, Erbull en fonts no oficials i antigues) apareix com una falca de pedra a l’extrem meridional de la comarca del Pallars Jussà, Lleida. Tot i pertànyer avui al municipi de Tremp, en temps anteriors va pertànyer als termes de Fígols de Tremp, abans al d’Eroles i abans al de Castissent.
La geografia immediata la marca l’extrem de la carena de la serra d’Arbul, que al mateix temps és una continuació de la Serra de Montllobar. No és una serra de grans fanfàrries, però té el punt just per organitzar el paisatge.
És una talaia perifèrica, però en depèn visualment i històricament de l’antiga línia de castells de frontera al nord del Montsec d’Ares.
En aquest esperó elevat trobem un santuari, les restes de l’antic castell que conserva encara una esvelta torre i un mas habitat. Aquests tres elements formen un mateix conjunt topogràfic: castell d’Arbul, l’església de la Mare de Déu d’Arbul i el Mas de Miravet d’Arbul, tots tres edificis situats a l’extrem d’un pla obert als quatre vents i arran de cingleres a banda i banda.
Els propers masos de Mas de Francisquet, Mas de Carrasclet, La Masieta, el Mas de Condó, Mas de l’Hereu i el Mas de l’Obac conformaven l’antic terme disseminat d’Arbul.
L’accés final només és fa per la pista de muntanya, no especialment bona, que arriba fins a El Meüll i fins l’Arbul. Si plou o gela, deixeu l’epopeia per un altre dia.
Origen Etimològic d’Arbul
Què ens expliquen els noms dels llocs? Els topònims no són simples etiquetes per identificar un indret. Són finestres obertes al passat, al paisatge i a la identitat d’una comunitat. Cada nom amaga històries, tradicions i fragments de vida que ens connecten amb la memòria col·lectiva d’un territori.
L’etimologia, l’estudi de l’origen i l’evolució de les paraules, ens ajuda a desxifrar el significat primitiu d’aquests noms, revelant les petjades lingüístiques i culturals que han modelat la seva història.
Però no només les paraules parlen: el paisatge també explica la seva pròpia història. Molts topònims són descripcions directes del relleu o dels elements naturals d’un lloc. Pensem en noms com Mont-roig, que evoca la intensitat cromàtica del terreny, o en tants altres que ens recorden muntanyes, rius i boscos.
Els noms dels pobles i els accidents geogràfics són molt més que paraules en un mapa: són símbols d’identitat, lligams entre la terra i la seva gent. Desxifrar-los és com obrir un llibre antic i llegir-hi, en cada lletra, un fragment de la seva història. Perquè darrere de cada nom hi ha un relat esperant ser redescobert... i explicat.
A la taula dels filòlegs, Arbul és un os dur. Joan Coromines defensa que no hauria de ser Erbul, sinó Arbul, i proposa un origen pre-romànic: combinació de erb- ‘llebre’ i lohi ‘llot’ (basc) → Erbuloi, “aiguamoll de la llebre”, parent semàntic de Fontllebrera o Vall-llebrera.
Coromines afegeix que com els vells santuaris muntanyencs son tan sovint conversió cristiana d’un antic temple pagà, no veu cap objecció a mirar-ho com un nom totèmic, al·lusiú a alguna creença mítica, i enllaçada amb el basc erbi ‘llebre’.
Sense afany de jutjar la proposta de Joan Coromines, potser aquest topònim necessitaria d’una revisió amb les noves perspectives actuals que duu a terme l’etimologia.
Origen Històric d’Arbul
Aquest conjunt castral–santuari és un clàssic de carena: primer, la fortificació que, amb el temps, esdevé una petita població; després, la capella castellera que, amb el temps, esdevé ermita o santuari.
Documentalment, el terme d’Arbul apareix el 1077 com a afrontació del castell de Castissent. Més tard, el 1157, el comte Arnau Mir de Pallars Jussà llega el castell d’Arbul a la comanda hospitalera de Susterris. D’aquí estant, els hospitalers hi exerciran jurisdicció i drets.
Pascual Madoz, el 1845, encara hi documenta sis masos dispersos i una ermita amb ermità, i fins i tot amb dos aplecs (3 de maig i 8 de setembre). Amb la modernitat, el despoblament s’accentua i el poble desapareix com a hàbitat, tot i que perviu el santuari i el record festiu.
Una curiositat rellevant: l’any 2014, a Tremp, l’exposició titualada “Els orígens de la llengua catalana. Jo fideles vos seré” exhibí documents dels segles XI–XII i vinculà els primers textos en català al territori, amb referències a Arbul. No és només pedra; és també paper i paraula en el mapa primigeni del català.
I un detall menor però viu: a la parròquia de Sant Pere de Fígols hi consta una campana amb la inscripció:
SANTA MARIA DE ARBUL ORA PRO NOBIS ABRIL AÑO 1.961
La Torre d’Arbul
El castell es conserva —o millor, sobreviu— essencialment en la seva torre allargada i oblonga adaptada a la roca que la sustenta.
Les restes defineixen una construcció de planta ovalada, de 5 x 1,5 metres de base i 7 metres d’alçada, configurada en 2 o 3 pisos i es considera que la porta havia d’estar elevada.
Els murs combinaven carreus rectangulars regulars amb morter de calç, i en la base es diferencia una filada de carreus de mida més gran, com si fossin els fonaments que havien d’aguantar la torre i el pes de la vigilància.
Una de les parets encara presenta una espitllera acabada amb arc de mig punt: testimoni de la funció defensiva, però també d’habitatge.
S’especula que la forma oblonga de la torre pertany a un estil anterior a l’any 1000, però sembla que pel tipus d’escairat es fonamentalment romànic i per tant posterior al segle X.
Aquestes característiques (planta aïllada, emplaçament sobre la roca, aparell regular) fan pensar que la construcció data al segle XI, dins de la línia de fortificacions de frontera del Pallars Jussà.
La situació de la torre i la seva alçada portaria a una evident comunicació visual directe amb la xarxa de torres de guaita de la cara nord de la Serra del Montsec: Torre de Girbeta, la Torre de Viacamp (ambdues situades a la Ribagorça d’Osca), amb la Torre d’El Meüll i el castell de Castellnou de Montsec, situats al Pallars Jussà.
Santuari de la Mare de Déu d’Arbul
Uns cent metres al sud de la torre, sobre la mateixa carena, s’aixeca l’església de la Mare de Déu d’Arbul. L’edifici consta d’una nau única, coberta amb volta de canó, i closa per un absis semicircular orientat a llevant.