LA IMPORTÀNCIA DE DIR-SE MONTSEC
El Montsec juga la seva pròpia partida d’ambigüitat lingüística. És el nostre Jack Worthing geològic: un nom que amaga una doble identitat perfectament compatible.
Una versió reduïda d’aquest article ha estat publicat a la revista La Cabanera dedicada a la Cultura i Paisatges de la Vall d’Àger.Considerar el Montsec com una simple serralada és quedar-se curt. Estem parlant d’una paret. Una espina dorsal calcària d’uns cinquanta quilòmetres de longitud, sòlida i contínua, que s’estén com una línia (que no frontera) natural ineludible.
Aquest gegant no només defineix l’horitzó de ponent, sinó que projecta la seva ombra i la seva influència molt més enllà, ressonant amb autoritat a La Franja. És una unitat geològica indivisible, un monòlit que ignora les línies dels mapes polítics però que marca, amb brutalitat geogràfica, la història de Catalunya i l’Aragó.
Però, què significa realment Montsec? Si un comet l’error d’endinsar-se en l’etimologia del topònim sense protecció, és fàcil acabar perdut en un laberint de contradiccions, carrerons sense sortida i debats acadèmics que, de vegades, s’assemblen sospitosament a baralles de taverna.
Índex:
El Paisatge Com a Document
El paisatge és un document honest, potser el més honest que tenim. A diferència dels llibres d’història, que sovint s’editen segons qui mana, la terra no sap mentir.
El paisatge no parla amb paraules, però ho diu tot: està compost de pobles, camps, camins, cabanes, boscos, castells, ermites, partides, pastures, barrancs... i també d’elements que sovint passen desapercebuts, com els límits, els topònims i els orònims (els noms de muntanyes).
Aquests noms no són etiquetes arbitràries posades per un funcionari avorrit. Són eines de supervivència. Tots aquests elements visibles, o no tan visibles, han estat creats i transformats per generacions d’homes i dones al llarg dels segles. Són una empremta viva, un reflex fidel de com els nostres avantpassats van percebre i comprendre aquest paisatge, com el van transformar i com el van anomenar.
Són la memòria fossilitzada de generacions que van haver d’entendre aquest territori, de vegades molt hostil, per sobreviure-hi. Quan els nostres avantpassats anomenaven un lloc, descrivien la seva fisiografia (és a dir, la seva anatomia).
Vídeo panoràmic de la solana, és a dir des de la cara sud, del Montsec de l’Estall i el Montsec d’Ares, amb el pantà de Canelles (riu Noguera Ribagorçana) des de l’ermita de La Pertusa. Corçà, Àger, La Noguera. Lleida, Catalunya.Dir, anomenar i pronunciar el nom correcte d’un lloc era una forma de posseir el lloc, de saber com tractar-lo i entendre’l. Per tant, Montsec no és només una paraula; és una advertència i una descripció comprimida en dues síl·labes.
Els noms dels llocs (els topònims) ens parlen de la configuració física, històrica, emocional i cultural dels habitants d’un país. Són molt més que paraules: són símbols d’identitat i transmissors d’una memòria col·lectiva que ha sobreviscut al pas del temps.
Estudiar l’etimologia d’un topònim (és a dir, el seu origen i evolució) ens obre les portes a la comprensió del bagatge històric i cultural d’un indret. Però no només cal mirar l’arrel lingüística: la fisiografia del lloc, és a dir, la seva naturalesa i relleu, també és clau per entendre per què un lloc s’anomena com s’anomena.
El topònim Montsec no designa només una formació geogràfica; és una paraula que conté una narrativa. És una clau que obre el paisatge a la contemplació i a la comprensió, un mot que encarna la seva grandesa i complexitat.
Anatomia d’una Cicatriu: L’estètica del Montsec
La serra del Montsec no és només una barrera muntanyosa: és una obra d’art natural.
La seva imponent presència tallant l’horitzó amb força innegable i una verticalitat arrogant. Ofereix una seqüència paisatgística d’una bellesa captivadora. A mesura que s’hi guanya altitud, el paisatge es transforma. Els conreus cedeixen el pas als carrascars, i aquests conviuen amb boscos mixtos i pinedes que s’estenen fins a les cotes més altes.
El contrast és especialment colpidor. Les masses de pinassa s’entrellacen amb els cingles calcaris que afloren al llarg de tota la serra. La verticalitat abrupta de les cingleres, en diàleg constant amb l’horitzontalitat dels prats i dels camps de cultiu, crea una imatge rica, canviant i d’un cromatisme espectacular al pas de les estacions.
Però potser la característica més singular del Montsec és la seva asimetria entre els vessants sud i nord. A la cara sud, el poblament es disposa entre terres de conreu o damunt petits turons, dominant el paisatge. En canvi, a la cara nord (a l’obaga) els pobles s’amaguen als racons orientats a la solana, encaixats sota parets de pedra i envoltats per un mosaic de feixes que dibuixen un relleu de filigrana humana.
La muralla de roca calcària que defineix la serra del Montsec confereix una identitat poderosa tant al vessant sud, dramàtic i escarpat, com al vessant nord, que cau amb més suavitat cap als relleus ondulats de les conques.
I són els colors els que acaben escrivint aquesta poesia visual: mentre el sud es vesteix d’ocres, grocs i marrons, i la terra es despulla fins a la pedra, el nord esclata en verds intensos (de carrasques, pinedes i líquens) esquitxats de taques rocoses a pinzellades.
Aquesta dissimetria entre el vessant sud i el nord no només un escenari visual. També influeix i defineix la climatologia, l’agricultura i fins i tot el caràcter de qui hi viu així com en la forma d’entendre el país.
La Batalla del Significat: Sec o Séc?
Quan ens endinsem en l’etimologia del nom Montsec, entrem en un laberint de camins insospitats i, sovint, contradictoris. Aquesta exploració desperta mirades de complicitat i encén debats vius entre defensors d’una versió o d’una altra, cadascú amb els seus arguments, més o menys fonamentats.
Entrem en el terreny relliscós. L’origen del nom ens porta a una bifurcació semàntica que ha alimentat discussions infinites entre autèntics erudits i falsos erudits, i no direm noms, però tots sabem que al món local hi ha qui defensa la seva teoria com si fos una herència familiar.
La realitat, però, és que el la serra del Montsec és prou complexa per donar la raó a tothom alhora.
Aquí no serem dogmàtics (ni falta que fa). Tot i que hi ha qui s’esforça a postular-se com a portaveu de veritats absolutes, erigint-se en guardians d’una realitat que consideren única i inqüestionable, el cert és que el topònim Montsec pot respondre a dues realitats perfectament compatibles i modelables segons l’òptica que ens permeti el niu d’àliga des del qual observem aquest immens i meravellós territori.
Totes les interpretacions (siguin populars, filològiques, literàries o idealitzades) conflueixen en una mateixa paraula: ‘SEC’, amb tota la seva càrrega semàntica d’accepcions possibles.
Però, per altra banda, també pot evocar la idea d’un relleu trencat, abarrancat, tallat per profundes escletxes, amb plecs gegantins, congostos que impedeixen el pas i que refereixen a la no habitabilitat i defineixen el caràcter dramàtic del Montsec.
Tal com Oscar Wilde jugava a La importància de ser Frank (o The Importance of Being Earnest) amb la dualitat fonètica entre un nom propi (”Ernest”) i una virtut (”earnest”, seriós o honest), el Montsec juga la seva pròpia partida d’ambigüitat lingüística. És el nostre Jack Worthing geològic: un nom que amaga una doble identitat perfectament compatible.
Totes les teories acaben xocant contra la mateixa arrel: ‘SEC’. I aquí rau la genialitat i el misteri ambigu d’aquest topònim:
L’Aridesa (sec): D’una banda, tenim l’accepció òbvia. Un paisatge sec, aspre, dur, de terres pobres i poca vegetació patidora, eixut i de roca exposada al sol inclement.
El Tall (séc): De l’altra, tenim la violència geològica. Un relleu “secat” (tallat), trencat, abarrancat, tallat per profundes escletxes, ple de cicatrius profundes i plecs tectònics que semblen fets per una mà gegantina, que impedeixen el pas i refereixen a la no habitabilitat definint un caràcter de vegades dramàtic als Montsecs.
Fins i tot la burocràcia lingüística hi ha ficat cullerada. Cal recordar que el mot séc (en el sentit de plec, solc o tall) portava un gloriós accent diacrític fins que la nova ortografia de l’Institut d’Estudis Catalans del 2016 va decidir esborrar-lo.
La muntanya, indiferent a la gramàtica normativa, segueix estant igual, sempre honesta a la nostra experiència, passi el que passi als despatxos de la capital.
Com ja hem vist, hi ha zones on predominen les terres seques, aspres i de poca vegetació, mentre que en d’altres, el protagonisme recau en barrancs, escletxes i formacions abruptes.
Fins i tot, en molts casos, ambdues característiques conviuen en un mateix paratge de la serra del Montsec: terres trencades i congostades però alhora seques, escarpades i aspres. Així doncs, el topònim Montsec conté dins seu una doble veritat. Una veritat que no es contradiu, sinó que es complementa, com ho fa el seu paisatge mateix.
La Paradoxa de l’Aigua
Aquí és on l’observador casual pot arrufar el nas.
“Com pot dir-se Montsec —podria preguntar aquest observador casual— si aquí hi neva cada hivern i les fonts ragen?”.
És cert, neva i plou. La vessant sud és sensiblement més àrida, mentre que l’obaga s’endinsa en un món més verd i ric en boscos.
Però el Montsec amaga un secret sota la pell: el carst. La muntanya és, en essència, una esponja calcària gegantina. L’aigua hi cau, sí, però s’escola immediatament cap a un món subterrani d’avencs i coves, deixant la superfície eixuta. Per tant, el nom no menteix: la muntanya té set, per molt que plogui.
Les primeres mencions escrites del nom apareixen al segle XI, però seria una suposició gandula pensar que el nom va néixer llavors. Els noms viatgen en el temps de forma oral molt abans que un escrivà decideixi tacar un pergamí.
En realitat, molts topònims tenen arrels molt més antigues que la seva primera aparició documental: sovint són vestigis lingüístics que han perviscut durant segles, fins i tot mil·lennis.
Cal tenir present, també, que més enllà de l’etimologia estricta, l’origen del nom pot trobar una explicació des del punt de vista fisiogràfic i etnològic, és a dir, com a resultat de l’experiència directa amb el territori i de la relació que els habitants han tingut i han establert al llarg del temps immemorial.
Qui li va Posar el Nom?
Com hem apuntat anteriorment, si acceptem que el topònim Montsec respon a dues realitats barrejables i mal·leables (segons el niu d’àliga des de el qual observem aquest vast territori), és inevitable acabar formulant-nos algunes preguntes potser poc habituals.
Tenint en compte la notable diferència visual i paisatgística entre les dues vessants del Montsec, ens queda la pregunta més fascinant, la qüestió causal: Qui va ser l’autor o autors d’aquest nom? Potser ens fiquem en un jardí d’hipòtesis, però val la pena deixar constància d’aquestes reflexions, malgrat caure en l’absurditat més supina.
Deixem de banda, per un moment, l’etimologia estricta i centrem-nos en la qüestió causal i etnològica: què va portar els nostres avantpassats a anomenar aquesta serra com Montsec?
Ens referim, doncs, a la dimensió fisiogràfica, a l’estudi dels trets naturals, del relleu, del paisatge tal com el percebien aquells que hi convivien, el contemplaven i van decidir posar-li nom:
Quina mena d’homes o dones van tenir la visió suficient per entendre que els tres Montsecs: el Montsec de l’Estall, el Montsec d’Ares i el Montsec de Rúbies (o Meià) no son tres muntanyes, sinó una de sola? Qui va ser capaç d’unificar conceptualment un territori immens, de més de 50 quilòmetres, que avui equival a part de les comarques de la Noguera, el Pallars Jussà i la Ribagorça d’Osca (o Baixa Ribagorça) sota una mateixa etiqueta?
Quina era la seva perspectiva d’aquest paisatge del Montsec? Com el veien? Com el sentien? Vivien a la solana més càlida i eixuta, o a l’obaga ombrívola i boscosa?
Eren habitants de la serra pròpiament dita (stricto sensu) o eren observadors distants que contemplaven el Montsec des dels territoris adjacents com els Aspres del Montsec, la Conca de Tremp o La Terreta i només veien una silueta tallada a l’horitzó?
Simplement la travessaven esporàdicament en algun viatge recurrent? O el seu contacte amb aquesta serra només era esporàdic, puntual, però prou intens com per deixar-hi un nom?
Podem saber si el nom Montsec va sorgir potser de la gent que conreava la vall de Meià? O potser de la gent que s’arrecerava als voltants de l’Estall? Dos llocs que resten separats per uns 40 km en una línia recta impossible que travessa dues conques, i a més de 80 km per carretera avui en dia, però malgrat tot units simbòlicament per una mateixa cadena muntanyosa que duu el mateix nom.
Potser algun de vosaltres té alguna pista, una intuïció o una teoria per donar resposta a aquestes preguntes absurdes. Tota aportació serà benvinguda, perquè el debat i l’obertura a múltiples mirades és part essencial.
Aquesta manera d’entendre els topònims (com a resultat no només de la descripció física sinó de l’experiència emocional, simbòlica i vital del territori) obre una porta molt potent cap a l’etnogeografia i l’etimologia en el futur molt proper.
Un mateix lloc pot tenir múltiples noms (passa sovint al Montsec) segons qui el mira, segons des d’on el mira, i segons amb quin objectiu el veu. I això, lluny de restar-li valor, en multiplica la riquesa.
El fet que el nom es mantingui inalterat al llarg de més de 50 quilòmetres, saltant entre comarques (La Noguera, el Pallars Jussà, i la Ribagorça), suggereix una experiència compartida molt potent. Algú, fa milers d’anys, va mirar amunt, va veure aquell mur de pedra i va pronunciar la paraula (exacta?). I nosaltres, segles després, encara li donem la raó.
Fonts
QUÈ, QUI, COM?
Aquí trobareu tot allò que no us podeu perdre sobre la Serra del Montsec: el Montsec d’Ares, el Montsec de Rúbies (o de Meià) i el Montsec de l’Estall amb les comarques de La Noguera i el Pallars Jussà (Lleida, Catalunya), i La Ribagorça d’Osca (Aragó).
Benvinguts al territori de la Serra del Montsec. Un paradís terrenal i celestial on gaudir de l’observació astronòmica de l’univers, del patrimoni històric, arquitectònic, geològic i paleontològic, i on podràs practicar esports com el caiac, el parapent, l’escalada, l’espeleologia, el senderisme i el bikepacking.
No us avorrireu pas!
Seguir llegint…GAUDIU DEL TEMPS. NO PROGRAMEU CADA HORA DEL VIATGE
✔️ Passegeu sense pressa. Entreu als bars on hi trobeu parroquians jugant al dòmino o a la botifarra. Allibereu-vos dels algoritmes de recomanació.
✔️ Exploreu fora de la vostra zona de confort. Descobriu nous mons i sabors a través d’altres persones, encara que no sempre us agradin. Només ho sabreu si ho proveu.
✔️ Defugiu la uniformitat global. Sou vosaltres qui podeu preservar la diversitat cultural davant els interessos dels algoritmes.
✔️ Adopteu el ritme local. Oblideu-vos de les presses i descobriu l’essència tradicional del medi rural.
✔️ Consumiu responsablement. Trieu productes i serveis locals, minimitzeu els residus i utilitzeu papereres o containers. Si no n’hi ha, emporteu-vos la brossa a casa.📢 ARTICLE PUBLICAT PER PRIMERA VEGADA A SERRADELMONTSEC.COM
Cap dels continguts del web SerradelMontsec.com i SerradelMontsec.cat es poden utilitzar, copiar, redistribuir, fer-ne transformacions i/o modificacions, sense autorització prèvia.
Si vols distribuir o utilitzar aquests continguts, contacta amb nosaltres prèviament per acordar les condicions d’ús.
Si t’agraden aquests continguts i aquestes fotografies i necessites que elaborem contingut per a tu, envia’ns un mai